L’home, el pare biològic d’un nen en el moment del seu naixement és un subjecte gairebé passiu que viu a l’ombra de la hiperactivitat de la mare. L’embaràs, el part i la criança d’un fill són experiències que per qüestions purament físiques i també socials s’han associat gairebé en exclusiva a la dona. L’home sol ser-hi, però en un segon pla. És l’etern secundari del naixement del seu propi fill, un actor que no pot parir, que exerceix d’espectador a la sala de parts, un actor que no pot alimentar al seu fill, que s’ha de limitar a contemplar com la mare alleta al seu nadó, un simple auxiliar que no està preparat, ni ha d’estar-ho per afrontar un dels moments més intensos de la seva vida.
En contraposició, a la mare se li pressuposen uns coneixement gairebé atàvics, genètics per dur a terme la seva funció sense errors. L’home és un subjecte relegat a un segon pla, una comparsa de la mare en la majoria de casos, però també una figura absent i prescindible en d’altres.
Aquesta manca de funcionalitat és tradueix, alhora, en una manca de representativitat de l’home en el moment del part i les hores posteriors; és un simple espectador. Hi ha una infinitat de treballs visuals que han mostrat la maternitat de formes diverses, però Secundaris focalitza exclusivament sobre la figura del pare. Vol desdibuixar la forma habitual de veure un part i la seva immediatesa per observar-lo des d’una òptica egoísticament paterna.
481 thoughts on “SECUNDARIS”
Comments are closed.